A Madrid se'ns hi ha perdut molt...

Tots i cadascun de nosaltres ha perdut alguna cosa a Madrid i els qui ho han trobat podeu estar segurs que no hem estat nosaltres, és a dir , els ciutadans de Catalunya, si no persones que gràcies als nostres impostos veuen com les seves comunitats autònomes creixen. I no creixen per posar-se al nivell de Catalunya, no, creixen per damunt, amb millors infraestructures (o algú ha sentit que les averies a Renfe passin a Extremadura, Andalusia o a les Castilles?), millors serveis educatius ( i ens passen per la cara tranquil•lament que a Extremadura cada nen disposa d’un ordinador a les escoles, gràcies, l’esforç val la pena), tot això quan a Catalunya hi ha encara moltes mancances. Si, tenim les competències, com en d’altres àmbits, però, i els diners? Ah! Perdó es que hem de ser solidaris. Una família de quatre membres amb un únic sou d’ingressos o dos sous, tan se val) amb els nens a l’escola, potser concertada perquè no hi ha prou places lliures a les escoles públiques, roba, llibres, menjar, activitats extraescolars, ortodòncia, el lloguer o la hipoteca, activitats de lleure (perdó, se que per algunes famílies això últim és un impossible), tot amb preus per damunt de la mitjana estatal , però sobretot solidaris. Potser un plantejament que hauríem de fer tots els homes i dones que vivim a Catalunya seria, al marge dels orígens dels nostres pares o avis i deixant per un moment al marge el fet que Catalunya ja era un país i no ens inventem res nou demanant tornar a ser-ho, com dic, potser ens hauríem de plantejar si és just formar part d’un estat que ens amaga informació i no ens diu dels diners que donem, per què, com i a on van. I per què només ens tornen el que ens tornen. Nosaltres, per això volem la independència.