The Economist i diplomàcia catalana

La polèmica sobre The Economist ha servit per visualitzar de forma clara i evident la necessitat que Catalunya es doti d'una estructura pròpia a l'exterior, capaç de defensar els seus interessos com a país arreu del món. L'article d'aquesta publicació anglesa, que tergiversa i manipula la realitat lingüística i social catalana, amb un estil més propi de la premsa espanyola més reaccionària, només ha estat contestat des del govern de Catalunya, a través del seu delegat a Londres, Xavier Solano, amb una carta que desmenteix les falsedats i exigeix una rectificació.


Tot i que en l'article s'arriba a qualificar de "cacic" un expresident de la Generalitat com Jordi Pujol, cap altra autoritat o ens administratiu de l'estat espanyol no ha fet arribar cap observació al setmanari. A l'hora de la veritat, el govern de Catalunya és qui defensa internacionalment els interessos dels catalans, de la mateixa manera que la llengua i la cultura catalanes només les promou internacionalment l'Institut Ramon Lull, perquè l'Institut Cervantes, malgrat que el paguem entre tots, només promou la llengua i la cultura castellanes. A Catalunya, doncs, paguem dos cops.

La imatge de Catalunya a l'exterior també es veu mediatitzada, sovint, pel fet que la majoria de corresponsals de premsa estrangera que informen sobre l'estat espanyol resideixen a Madrid. Viuen i beuen, doncs, del clima polític i mediàtic que es respira a la capital de l'estat, impregnat permanentment d'anticatalanisme. És per això que Catalunya s'està dotant, des d'aquesta legislatura, d'una ambiciosa estructura pròpia per a fer possible una acció pública exterior, d'acord amb les competències que li atorga l'Estatut i amb unes necessitats diàries que la fan imprescindible. Des del govern treballem i treballarem per tenir veu pròpia arreu del món. Només així ens podem fer conèixer i ens coneixeran tal com som. Sense manipulacions interessades.