4 anys fent la Mm'14

Arriba final d’any, i toca fer valoració d’un dels meus reptes aconseguits.

La Matagalls-Montserrat 2014, ha estat la meva 4rta experiència, on m’he exprimit gairebé al màxim, però crec que val la pena explicar-ho.

Prèviament tenia dubtes de si estaria al 100% ja que un mes abans, vaig estar de viatge, a l’Índia. I vaig estar dubtant molt si participar-hi, per que vaig quedar fora a la inscripció. Però va ser acabar d’aterrar i obtenir una plaça addicional a nom d’un altre (cosa que no s’hauria de fer, però el organitzadors de la prova no em varen deixar alternativa després d’enviar 10 mails i trucar no se quantes vegades) i durant una setmana anar a tot gas. I posteriorment aprofitar al màxim els caps de setmana.

Que si Puigmal, que si Blanes, Montnegre, Pedraforca ... tots els dissabtes i diumenges complerts del mes d’agost.

Ja arriba el dia.

Aquest any la meva sortida serà de les primeres a les 16:07 hores de la tarda.

Estic dinant, menjant pasta i tinc un moment de baixo on m’empatxo del dinar i penso ...-  uf... un altre Matagalls-Montserrat avui... ¿No se si en tinc ganes?

Via whatsapp em poso amb contacte amb el grup de gent/amics de Mm, que anirem plegats cap a Collfornic, ens motivem una mica tots plegats i em preparo la motxilla.

Tot pujat la motivació va creixent, anem 5 de colla dins al mateix cotxe. Ens porten, arribem a el Brull i ens fan la foto de rigor del grup. Pell de gallina, nervis, però tot ha d’anar bé. (Bé l’Edu ha trigat una mica en fer la motxilla). Tots tenim papallones al estomac, tot i que aquestes no tenen lloc per moure’s ja que l’estomac el tenim ple de pasta.

L’hora de sortida és aviat, temps de beure una coca-cola, veure sortir els primers corredors amb la sortida d’en Miquel Calçada (Mikimoto) amb el dorsal 1714, ell dona el tret de sortida a la Matagalls-Montserrat’14 tot participant-hi.

Set minuts més tard sortim nosaltres, els 7 minuts passen volant ja hi som, estem a primera fila i ... arranquem amb trotatge. No entrarem en detalls però trotar trota ... és el que toca des del primer segon. Atrapem en Mikimoto tot trotant pel pla de la calma, i el Martí i Jo que anem per davant del 5 de colla en fem la foto de rigor amb ell.

Passem el primer control al trencall del Bellit, anem bé, ara toca baixada fins a Aiguafred no accelerem el ritme però anem bé, que hi ha molt de camí per davant, ens atrapa l’Edu i el seu col·lega. Arribem a Aiguafred, la claca és important em trobo gent de Sant Cebrià de públic. Arribem al habituallament i enfilem camí amunt tot menjant cap pla de la Garga, l’Edu i el seu col·lega han quedat un pel endarrera. El Martí i jo passem plegats el control nº2. Conftinuem enfilant amunt cap a Can Janot, sembla que el Martí es despenja una mica, però estic convençut que tard o d’hora m’atrapara. Vaig sol, arribo al control de la Rovireta amb llum de dia, a veure si sóc a temps d’arribar al habituallament 2 amb llum de dia. Segueixo a bon ritme, sense parar, arribo al habituallament de Coll de poses de dia, veig que el Martí s’ha distància molt ja que no ve al meu darrera, vaig sol, tot i que em ve al cap la pancarta que vaig trobar en aquest habituallament el primer any, “Mai caminareu sols”, continuo tot enfilant  el coll de Matafaluga i fent cas aquell inoblidable eslògan de suport al participants de la Mm’11, es respiren aires de competició, ja que la gent que em passa va a molt bon ritme i molts han sortit més tard que jo. I ja es fa de nit i és hora d’encendre el frontal, aquest va de meravella, i no em donc ni compte i ja soc dalt amb molt bon ritme. Ara toca baixar cap a Sant Llorenç Savall, tot baixant em sento un xic cansat, les cames tot just comencen a pesar, però el camí fa baixada i me’n vaig a peu, tot trotant suaument. – Merda!!!! – Se’m para el frontal, i tinc que parar i agafar un frontal de recanvi que duia per si de cas. Continuo baixant, però el meu cap ja esta pensant en el frontal i les cames van fent, però... no sé. Arribo a Sant Llorenç i la claca de la gent és màxima, em dona una mica d’anhel. El cap però no esta pel que ha d’estar, menjo una mica, canvio mitjons, lubrico, bec una mica, i tot d’un plegat apareix el Martí.

Decideixo esperar-lo, per anar plegats, i al mateix temps per que em guiï, ja que vaig amb el frontal auxiliar, i no m’és gaire còmode. A Sant Llorenç hi ha força gent pel carrer, la claca i els ànims són notables ja que són les 23h. llargues d’un dissabte.

Enfilem plegats el camí de pujada fins al Mas de la Roca, i baixem a velocitat de vertigen cap a les Arenes, allà ens toca enfilar cap Torrent de les Saleres, les cames i tot plegat pesa cada cop més, i sobretot la meva incomoditat del maleït frontal. Anem a bon ritme, passem el control i no gaire lluny trobem l’habituallament de Cavall Bernat. Allà menjo una mica, però al final decideixo fer un cop de cap, i provar l’efecte Ibuprofeno, ja que tinc les cames una mica agarrotades. Seguim baixant corrent per l’urbanizatció de Cavall Bernat i les Pedritxes. – O no.- Toca enfilar el maleït coll del Queixal, però el pujem molt bé, triguem lo seu, a dalt mirem el rellotge, i li comunico al Martí que anem molt bé, que estem per sota de les 13 hores que ens havíem marcat com a objectiu. Prenc un recuperation de 5h. per no dormir-me i estar ben despert, i torno a posar-me el frontal oficial que ja tinc carregat i baixem fins a Vacarisses volant per corriols i camins estrets. El frontal el nota fins i tot el Martí que ha incrementat el ritme, jo vaig al darrera seu. I no parem a cap control, a bon ritme, desperts i a tope arribem al habituallament de Vacarisses, truco al meu equip de suport d’arribada a meta. Allà fem una parada important, per agafar aire i seguir tot trotant fins a Monistrol, on ens ajuntem un bon grup de gent que fa la Mm’14, que anem una mica venuts amb la ruta marcada, però per bon camí. Arribem al inici de la pujada a Montserrat i el frontal em torna a fer el tonto, decideixo deixar al Martí que segueixi que porta un molt bon ritme, i m’aturo altre cop a canviar les piles al frontal, i a agafar aire per enfilar l’ultim tram, ja que estic una mica ko. (Serà un dels meus pitjors ascensos en aquesta prova). Estic poc mentalitzat per incrementar ritme i baixo molt el llisto, porto bon ritme i entraré amb un temps de 12 hores i pico. Ho sé. Enfilant enmig la nit arribo al penúltim control, toca enfilar els últims trams, que són els mes durs, el camí de roques i les escales del tub del aigua. Ja queda menys, arribo al telefèric tot és de nit, quin plaer ja queda poc, no sé si és l’esgotament o que, però aquest any aquest últim any no és com els altres, la pròpia superació la he aconseguit, em dono per satisfet.

A dalt em trobo amb el Martí que m’ha tret cap a 20 minuts amb un tram de 4 kms, el temps i les distàncies són un altre món a la Matagalls Montserrat. També m’han pogut fer fotos el meu equip incondicional de suport, ma Mare en aquesta prova no m’ha fallat mai, sempre hi ha estat.

Allà menjo una mica i provem de dormir amb la manta tèrmica, tot esperant la resta de companys, de moment sabem que 2 d’ells s’han retirat, però queden en la travessa l’Edu, en Sergi, entre d’altres.

Es fa de dia faig el meu ritual d’anar a veure la Verge de Montserrat, posar el ciri, i a esperar que obrin les botigues per comprar el mató, coca de Montserrat,  Yemas i una talla de fusta de la Verge de Montserrat que m’ha donat salut per fer 4 Matagalls- Montserrat  i que es espero que me’n doni molta més per fer-ne una més o les que facin falta per seguir superant-me.

Si heu arribat al final d’aquest text, us agraeeixo l’esforç, i com sempre vull dedicar la meva Mm’14 aquells amb qui la he compartit. Martí (Maquina espero que estiguis entrenant per la circular del Montnegre), Sergi (vigila amb els ibuprofenos que hi ha control antidòping si fas bona marca), Edu ( arribar al final d’una Mm ja saps que és una victoria, i si no mirat al mirall del passat i recorda la primera, que aquella és la que no s’oblida mai), Litus ( L’any passat la Mm’13 la varem acabar plegats, segur que la Mm’15 ho petaras si estas en forma), Gerard S. (Ets un maquina, m’han ensenyat on pot estar el llisto del meu límit, o no), Mireia F. ( El consell número u és no perdre el temps als habituallaments, recorda que l’any que ve t’autosuperaras segur), a l’Abel C. ( Per fer-nos de xofer, porta-nos a Collfornic tot foten conya amb tots plegats), i a la Roser T. (Per tenir la paciència i la perseverança de matinar durant 4 anys seguits per venir-me a recollir a Montserrat després d’una Mm’14).

Gràcies a tots, als que la heu fet alguna vegada, als que la heu fet algun tram, a tots aquells que segur que l’any que ve la fareu, gràcies a vosaltres per llegir aquest tros de text tan ampli, que és una parrafada molt amplia i un rollo de la meva experiència que quedarà plasmada aquí  per la resta dels anys i panys.