Ha estat la meva primera Matagalls. Tota una experiència i milers de sensacions i emocions. Primer de tot, us faré una petita crònica de tots els moments viscuts fins a la sortida i durant tot el transcurs de la cursa fins a l’arribada al monestir de Montserrat.
Tot comença amb un matí on toca dormir més del normal, toca fer les tasques habituals de casa i una mica a la feina, al migdia allà als vols de les 12 m’entorno a casa a fer una breu estirada al llit, ni que sigui per fer una becaina d’una hora o un descans, més aviat sembla més un descans perquè els nervis no em deixen dormir. A la una toca dinar un ampli plat de pasta amb pollastre. I tot seguit dutxar-se, preparar la camelbag, la bossa i tots els estris necessaris i indispensables per la meva primera Mm’11. La motivació era màxima, la il·lusió també. L’objectiu era clar acabar la Mm’11 era un possibilitat que abans de començar la veus complicada, però sempre he cregut que el que no ens mata ens fa més forts, i caminar no mata. Els temps que tenia previst utilitzar per fer la meva primera Mm’11 el trobava entre les 16 i les 20 hores. Sempre recordant que fes el temps que fes no serien els meus peus qui em portarien a Montserrat, sinó el meu cap, les cames sempre poden donar un pas més.
Són les 14 h. I ja toca anar cap al cotxe, i anar per preparar el viatge d’una hora que ens espera. Agafo amb alguns membres de la família i sortim cap al punt de partida, una hora de viatge, però el dilema està en on deixar el cotxe, acabem optant per deixar-lo passat el Coll de Collfornic, arran de carretera. Tan punt acabem de deixar el cotxe, un mosso d’esquadra se’ns para el costat, i ens adverteix que si el cotxe trepitja la línia de la carretera ens el multarà. No era el nostre cas ja que no trepitjàvem la línia.
I tot comença amb l’arribada al punt de sortida a Collformic cap a les 15:20h. Jo surto a les 16:51h. Total sortiré amb un grup de 25 persones que no conec, cal posar-se a una llarga cua per adquirir el dorsal, el chip, un val de beguda, i la samarreta de la prova. Els primers participants ja comencen a sortir ja són les 16h. el temps passa volant, la gent es vol fer la foto tot just a la sortida, desitjo fer el meu últim canvi a l’aigua de les olives per estar 100% a punt abans no comenci la Mm’11, després d’una llarga espera, ja nomes falten 10 minuts per la sortida i ja m’ajunto amb un grup de gent de la qual veig que uns quants surten a la mateixa hora que jo, i tot parlant veig que hi ha gent que fan la travessa per primer cop, però van acompanyats de gent que tenen previst fer la travessa amb menys de 15 hores, cosa que no és el meu propòsit, i em deixaré portar per caminar tot sol, però acompanyat dels 2924 participants que acabarem prenent la sortida.
Ara pic cap amunt: la pujada a les Cingleres d'en Berti amb aquesta calor em fa suar de valent i em decanto per posar els bastons en dansa. Un cop al km 19,5, al Pla de la Garga, on hi ha el segon control. I una mica més endavant, tot just passat el km 21 comença a enfosquir-se el dia, el sol ja ha caigut, i ja traspassem la Carretera C-1413, allà i torna a haver un patit ambient de diferents equips de suport. Jo em decanto per hidratar-me una mica amb l’Aquarius que porto a la Camelbag, sembla ser que ens tocarà fer un ascens abans no arribem al proper control, tot i ser de nit continua fent molta calor, molta humitat i xafogor. Ja portem una estona que és de nit i em decanto per posar-me el frontal, ja he abusat massa de la llum dels frontals de la gent que porto amb professor, davant i al darrera. Agafo el frontal a les fosques tot sentint alguns dels 2924 participants que estan escoltant per la radio el Barça-Osasuna, i pels crits que se senten no parem de fer gols, si no vaig errat crec que ja han cantat 4 gols i encara no hem arribat a la mitja part, arribo al control nº3, tot escoltant una veu que ens dona indicacions que ens demana que passem per sota de l’arc per que el xip ens detecti, mentre un altre des de un taulell demana les Camelbag dels participants per omplir-les d’aigua, no és el meu cas que la porto plena d’Aquarius, i tot passant per sota l’arc sento com pita un xiulet conformant el meu pas pel control de Casa de la Rovireta. Crec que s’acabà el partit i la gent diu que el Barça a guanyat per 8 a 0.
Així arribo a Coll de les Poses, km 31.5, en 5 hores 20 minuts. Allà i trobo el segon avituallament i em decideixo per fer l’àpat que em pertoca, ja que en l’anterior avituallament no me nodrit gaire de sòlids, i em decanto per menjar un tros de plàtan, un préssec, un tros de pera, i unes galetes de xocolata. Tot aixecant el cap i veien un lema escrit en una senyera, que diu “no caminareu mai sols”, i de la qual dedueixo que té tota la raó aquest lema, de moment en tota la travessa no hi hagut cap moment que m’hagi sentit sol, sempre he tingut algú o al davant o al darrera.
Crec que vaig a bon ritme i no em distrec més. La sensació mental i física és bona, decideixo estirar una mica i sortir cap al Coll de Matafaluga tot vorejant la Carretera C-59 i creuant-la per endinsar-me altre cop al bosc.
La pujada al Coll de Matafaluga es fa llarga. No és molat pendent i la majoria de recorregut és per pista, i aprofito per pujar a un ritme força normal. Un cop arribo al Control del Coll, km 36.6, un parell de glops d’aigua d'un cantir i em dono compte que l’organització de la travessa està molt preparada, tenen un televisor i estan mirant el partit del Sevilla, allà ens confirmen que el Barça a guanyat 8 a 0. Segueixo el camí que m’ha de portar al proper avituallament em trobo força bé, però decideixo afluixar el ritme, i esperar arribar a Sant Llorenç per fer un breu “kit kat”, la baixada cap a Sant Llorenç és una pista per on s’hi troben marques de una marxa local, és fa llarga i inacabable.
Tot i que he afluixat el ritme una mica, arribo per fi a Sant Llorenç, km 45, 8 hores i 10 minuts on decideixo fer una petita assentada, menjar una miqueta, prendrem el gel que porto a la motxilla i fer una posada de crema al peus al mateix temps que em canvio el mitjons i el jersei xop per culpa de la motxilla. Just en aquell moment arriba un company d’Arenys de Munt que ha sortit força més tard que jo. Decideixo prendre part del grup de gent que van amb aquest company ja que ells han portat un bon ritme, ja que m’han atrapat i tot. Decideixen sortir i jo els segueixo, tot descobrint que dos d’ells ja havien fet la travessa en altres ocasions. Però tot de sobte quedo sorprès pel gran frontal que porta un d’ells. 1200 lúmens que ens podien il·luminar el camí als quatre, i en alguna ocasió em prenia el luxe d’apagar el frontal.
El tram de Sant Llorenç fins les Arenes són uns 7kms. força còmodes on el companys i jo els fem trotant a bon ritme. Així que amb tot ens plantem al km 52 abans de la pujada dura al Coll de Grua. I aquí comença una mica tot lo bo, la dura pujada de tram, un ascens amb un ritme alt del qual decideixo despenjar-me del grup que havíem format i em quedo amb un dels seus companys, tot afrontant una pujada que sembla que no s’acaba mai, que de ben segur que si fos de dia quedaríem sorpresos del que tenim a la nostre esquerra, sembla ser un barranc considerable. Total que faig aquest tros a un ritme força alt, tot i que un cop dalt al Coll de la Grua torno a trobar-me els companys, que esperaven a l’altre company que al final vaig deixar endarrere, perquè em deia que no es trobava del tot bé i que anés tirant que ja ens trobaríem més endavant, jo considero que porto un bon ritme, em quedo sol durant una estona, tot i que de cop i volta apareix gent darrera meu, i una persona davant meu, em cedeix el pas, provo de cedir el pas a els que venen darrera meu, però em demanen que tiri, i així ho faig començo a tirar del grup amb algun dubte en alguna cruïlla, el anar al davant de tot i no tenir res que et guiï es fa dur, cal estar pendent de les senyals de la travessa, peró sort en tinc que al meu darrera més d’un ja es coneix el camí. Em dona la sensació que porto molta estona caminant sol, tot i tenir un munt de gent al darrera, per fi un camí obert on arribo i afluixo el ritme per que d’una vegada em passi algú al davant i em faci una mica de guia, em passen 4 o 5 persones, i ja desitjo trobar-me amb un avituallament, el frontal ja no fa la llum que feia i torno a caminar sol, però acompanyat de la resta de participants, que avanço o m’avancen.
Per acabar-ho de fer, arribo al camí Moliner (km 58), tot just s’apaguen els llums del carrer i es queda tot fosc, l’avituallament esperat, només em decanto per beure una mica d’aigua i menjar alguna que altre galeta, i mig donut, i sense perdre gaire el temps continuo el camí que fa pujada i me’n vaig a peu, decideixo canviar les piles del frontal tot aprofita’n la llum del carrer de la Urb. Cavall Bernat que ja ha tornat. Tot i que el frontal no és necessari, però dedueixo que em farà falta més endavant.
Ara sembla que tot és un camí de roses, camino durant una bona estona per carrers asfaltats d’urbanitzacions, és una llàstima que els peus i les cames no em tiren, perquè amb la llum dels carrer i tan bon camí a un li venen ganes de córrer una mica, però la son i el cansament em fan mantenir el cor fred i el cap calent per mantenir la calma i no afluixar el ritme normal que porto. Tot i el ritme normal ens toca pujar cap al collet del Queixal, que de poc ens desviem de ruta, degut a la comoditat del carrer asfaltat, del qual en teníem que sortir, sort d’un dels tants companys de la travessa que ens desperta amb un. –Ei que és per aquí!. I un petit grupet estirat de 7 o 8 travessistes ens girem per agafar el camí correcte.
Allí decideixo enganxar-me al famós home que ens a cridat l’atenció, seguir el seu ritme, la gent no està per xerrar gaire. Arribem al control del collet de la Queixalada, i la gent no s’atura ni un segon. Jo en aquell moment decideixo fer els postres i prendrem una barreta energètica a veure si així em desperto una mica. Sembla que entre que ve baixada i tot plegat em recupero una mica.
Però la pujadeta de desprès de Les Vendranes (km 69) em fa afluixar el ritme i començo a patir una mica. Mantinc el ritme i amb ganes d'arribar a Vacarisses (km 71). Aquí sí que desitjo beure una mica d’aigua agafar una galeta i no perdre més el temps. I enfilo amb ànims! només em queden 12 kms. Informo als membres de suport de final de travessa que ja estic a Vacarisses. No veig Montserrat per enlloc encara és mig fosc, però sembla que el dia es comença a aclarir decideixo apagar el frontal, i deixar el cap més lliure de cintes del frontal, sembla que estigui algú més fresc
I caminant sense presa però sense pausa, i a bon ritme arribo a Monistrol (km 78) sobre les 8 i poc del matí. Arribaré amb unes 16 o 17 hores, però ara veurem com surt la darrera pujada fins a dalt a Montserrat. I pensar que aquest ascens el vaig fer pels 25 anys de TV3 amb 40 minuts mentre passo el pont de Monistrol aprofito per fer la última trucada al equip de suport de final de travessa per informar que ja estic a Monistrol, i que arribaré en mes o menys 1 hora, bec una mica d’Aquarius de la Camelbag, la beguda és fresca, però de cop em surt calenta. De l’escalfor de la meva esquena s’ha escalfat la beguda i només està fresca aquella part de beguda que s’ha mantingut fora de la motxilla. Em deixo de begudes, i cap amunt!!
Jo agafo el meu ritme i intento no parar. Tot i l’avançament d’alguns dels participants que han reservat forces per aquest tram. L’objectiu és clar: no parar fins la plaça del Monestir. He passat el Control 10 al km 80 a l’inicií de la pujada i tot va bé. Ens han canviat la ruta per la qual vaig passar amb els 25 anys de TV3! Desitjo no tindre de pujar per les escales del tub de l’aigua, però és inevitable, maleïdes escales, no les suporto, sort que amb els bastons m’ajudo amb força i encara n’he fet havia.
Tot just abans d’arribar, passant pel costat del cremallera una dona m’aplaudeix i em dona un anhel d’ànims tot demanant-me permís per fer-ho, i és així m’anima una mica i incremento el ritme un xic, tot pensant que em queda molt poc per arribar a la fita.
I dit i fet. Sense pausa i marcant ritme aconsegueixo plantar-me al control de la plaça.
Total 16 hores i 32 minuts. Trepitjo la catifa vermella dels campions, he pujat en 1 hora i 20 minuts des del pont de Monistrol. Bé. Ha estat dur però per primer cop satisfet a l'arribada a dalt.
En resum, una primera Matagalls-Montserrat al sac, i difícil d’oblidar! Em sembla que em dedicaré durant uns quants anys a fer aquesta prova. Realment val la pena. Salut i kms.
Dedico aquest cronica i la meva primera Mm'11 a tots aquells, que l'any que ve mirara'n d'acompanyar-me, perquè se que tenen ganes de tenir una experiència així.
1 comentari:
Eloi et Felicito per la teva primera vegada, i te'n coratjo per tal que en puguis fer-ne moltes més.Està demostrat que "la Fe mou muntanyes".
Una abraçada.
Montse
Publica un comentari a l'entrada