Avui fa exactament un mes de la meva segona Matagalls – Montserrat 2012.
I un any i un mes del meu debut a la Matagalls-Montserrat 2011.
Aquest any 2012 hi vaig tornar amb ganes de millorar en mesura els resultats, i acabar la prova.
I així ha estat tot i patir un més i mig abans tendinitis als genolls, degut als entrenament que estava portant a terme per dita prova.
Personalment un mes abans de la prova no em sentia suficientment preparat, però va ser en els últims quinze dies que em vaig dir que la tenia que fer, ni que fos caminant i sense patir. Estava convençut que malgrat el lleu dolor que provoca la tendinitis podia fer la prova amb millor temps, ja que sabia gran part del traçat de la prova, tot i que era respectuós amb una prova dura, llarga i seminocturna.
Arriba el gran dia
Pel matí els nervis van apareixent, la nit anterior m’ha costat agafar el son. Em proposo prendrem el matí amb calma, dormo una mica al migdia i dino una bona amanida de pasta. Truco a la llebre *(company atlètic que surt més tard que jo per fer la Mm’12, i que el vaig avisar un dia abans per fer-la, per substituir a una persona que s’havia inscrit i no la podia fer), i quedem en una hora per sortir de Sant Cebrià.
Arribem a les proximitats del Brull (lloc de la sortida). Surto aproximadament a la mateixa hora que l’any passat, 10 minuts abans de les cinc de la tarda. Fa bon temps i ja veig un altre cop el somnií a l’horitzó, tot i que de moment és molt llunya. Vaig ben equipat, porto una bona motxilla amb butxaques davanteres a la cintura, la camelback amb aquarius, un parell de barretes energètiques, uns fruit&play de plàtan i poma, i roba de recanvi per canviar-me a mitja travessa.
Ja és la meva hora prenc la sortida agafo al vol la tassa que ens entrega la organització per utilitzar als avituallaments, sento el so del chip al passar per sobre de la catifa vermella i arrenco a córrer tot provant de ser el primer del meu grup ens els proper 300 mts. I no tindre de suportar cap tap del meu propi grup de 25 que em sortit al mateix minut. Més o menys em trobo entre els 1700 primers marxadors que ja han pres la sortida, i començo a enfilar cap al pla de la calma, tot arribant al primer control del trencall del Bellit 7,9 kms. Amb més d’una hora. La ruta que ve a continuació es molt assequible, ja que la han canviat respecte a la de l’any passat, una pista que de tan en tan em convida a córrer amb precaució per prevenir la tendinitis. Doncs no passa ni mitja hora que em sento la llebre que em crida, ja anem plegats i trotant sense parar fins a Aiguafreda, un vol arribem al tram asfaltat i jo força cansat de tan de córrer, decideixo que afluixem el ritme i seguim caminant fins al primer avituallament. Utilitzem la tassa ens hidratem, la llebre decideix fer estiraments i jo decideixo seguir que ja m’atraparà. Portem un bon registre però no sé de quina magnitud.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu, tot i muntar els bastons que ja no els deixaré fins al final, caminant vaig bé, la llebre em pasa, i decideixo fer un petit pit-stop i posar-me els cascos per escoltar el Barça que ben aviat començarà el partit del Getafe contra el Barça (1-4), i aprofitar per posar-me les Cintes Infrapatelars perquè tinc males sensacions, porto més de 20 kms i sento lleugers dolors que no em molesten però els vull prevenir, i al mateix temps aprofito per posar-me el frontal abans no ens deixi el sol.
Encara és clar, estem caminant per corriols plens de branques, amb una d’elles i per mala sort em dono un cop, que de que no em treu l’ull. Ja s’ha fet de nit. Arribo al avituallament nº2 i la cosa va bé tot i que tinc la impressió que amb la baixada a Aiguafreda se’m ha fet una llaga al peu esquerra. Opto per no parar i esperar a Sant Llorenç per mirar-m’ho, menjo una mica, m’hidrato i continuo endavant, que altre cop el camí fa pujada. Res no m’espanta estic caminant en solitari cap al coll de Matafaluga on lo únic que se’m fa difícil és seguir les senyals de la ruta, tot i portar dos frontals, un a la cintura i l’altre al cap. Em sento motivat malgrat el dolor al peu esquerra. Després de l’arribada al coll de Matafaluga toca la baixada a Sant Llorenç, és una baixada eterna tipus pista, decideixo posar-me la musica per fer-la mes distreta, i al mateix temps mentalitzar-me en que faré un vol arribi a Sant Llorenç ja que me dit que no hi estaré gaire estona.
Arribo a Sant Llorenç amb 7 hores, veig cares conegudes de Calella, em diuen que esperen al seu familiar que esta fent per primer cop la Mm’12. Decideixo no allargar més la conversa, vaig a beure 2 o 3 gots de Coca-Cola, menjo fruita i vaig de cara al gra al meu problema de peus, em poso un Compeed al turmell, i em canvio els mitjons i el jersei, faig un canvi d’aigua a les olives i segueixo el camí de baixada, que després continuarà amb una nova pujada per un camí ample i boscós. Em sento recuperat anímicament, però no puc deixar de pensar que tinc la llebre davant i que ara és el moment de tirar fort tot i anar caminant. Agafo un molt bon ritme, baixem fins a les Arenes i em sorprèn el canvi de ruta, no pujarem el coll de la grua que em va passar factura l’any passat. Seguim baixat i enfilem per un camí ample i planer, m’alegra molt trobar aquest camí tan planer tot i que segueix fent pujada, m’encanta i em sento bé, segueixo amb molt bon ritme. Arribo al control nº6 i tot seguit rebo una trucada, és la llebre em diu que ja no pot més, i que es veu obligat a plegar per un dolor molt bestia que té al peu. Em sobtà la seva trucada, i la seva decisió, penso en que hi podré fer, porto Compeed’s. Arribo al avituallament dels Donuts, el de l’urbanització de Cavall Bernat, de seguida trobo al company amb el qual confiava que fes un molt bon temps de Mm’12, però un cop al peu quan baixava a Sant Llorenç la deixat KO. Ell amb la estona que em porta esperant ja ha trobat la solució, un equip de suport d’un grup de marxadors li han acceptat la proposta d’acompanyar-lo fins a l’estació mes propera tot i que són les 3 del matí.
Em sap greu que estigui fins a les 6 del matí esperant un tren que el porti a casa, el veig sencer i tranquil, tot i el que veig que l’amoïna és veure que estem a més de 20 kms de la meta. Jo li dic que estic mentalitzat per acabar la cursa i que estic convençut que l’acabaré tot i que pensant-ho molt, la llebre té raó falten més de 20 kms. Em quedo tranquil per la decisió presa per la llebre, que m’ha permès arribar al km 60 amb 10 hores, la qual cosa vol dir que si no m’enfonso estaré al voltant de les 14 hores. És una marca impensable abans de la sortida amb la lesió que arrossego, però em nego a fer-me il•lusions. Sé de bona font que qualsevol errada, torçada de peu o rampa et pot deixar fora.
La nit es fresca i fa una mica de fred, per sort no me aturat gaire estona a tots els control i avituallaments. Surto de la urbanització de les Pedritxes per enfilar el coll del Queixal ( la meva segona creu a la Mm’11) és l’última pujada abans de baixar a Vacarisses i enfilar cap a Montserrat. Inspiro una mica d’aire i em dono compte que ja he punxat l’ascens se’m fa etern, molts participants em passen, vaig fent sense parar però a un mal ritme, vaig seguint i arribo al control nº7 decideixo fer una petita parada, prendrem una barreta energètica i un fruit&play de Poma i Plàtan, allà dalt toca un aire fresc que em desperta davant del descens a Vacarisses, estic sol i m’agafo el descens amb l’objectiu de trobar algú al davant meu que porti un bon ritme. Tot comença a ser un camí ple de xaragalls, i estret. La baixada a Vacarisses és dels pitjors trams de la Matagalls, ja que de nit, i amb 65 kms. a les cames...
Trobo un grup de tres persones davant meu, però al cap d’una estona veig que no és un grup si no un tap, decideixo quedar-me una estona seguint-los amb calma. Fins que el tapador ens deixa passar i sóc l’únic que l’avança. Arrenco altre cop, ensopego tres o quatre vegades, els bastons em salven d’alguna caiguda dolorosa, és evident que vaig cansat, però tot i així arribo a l’avituallament de Vacarisses recuperat del ascens anterior, a Vacarisses encara és de nit i ja he passat l’avituallament, desitjo arribar a l’estació per veure la llebre, però no hi és. Entenc que pot ser és molt aviat per que amb prou feines són les 6 del matí. Veig la silueta nocturna de Montserrat envoltada de boira i em mentalitzo per el pitjor, la ultima puja i veure que no arribaré amb 14 hores a Montserrat.
Arribo a Monistrol i enfilo els darrers 4 kms fins a Montserrat, són més de 600 mts. de desnivell després de 80 kms. I per l’experiència de l’any passat sé que es fan molt durs. Aviat arriba el control nº10 (penúltim) que sembla un chillout amb gent jove, sembla que el sol no vol sortir ja que fa una mica de boira i tapa la muntanya.
Estic content, perquè sé que el meu temps serà bo, però realment estic cansat però motivat i il•lusionat per que ja queda poc. Continuo treien forces d’allà on no n’hi han i avanço a 3 o 4 participants tot donant-els’hi les gràcies per deixar-me passar. Aquí no hi ha competició contra els altres, és absurd. La competició és contra un mateix, i el fet d’acabar la Matagalls-Montserrat és com una important victòria. En aquest moments recordo una pancarta que vaig veure en un dels avituallament que deia, “avui el camí ets tu”. Ja fa una estona que m’he oblidat d’arribar amb 14 hores. La pujada es fa eterna, però no m’aturo el dia ja ha clarejat, començo a pujar les mortals escales del tub de l’aigua. Passo a un altre participant que amablement em deixa passar. Ja queda menys i m’emociono tot pensat que ja li tinc el peu al coll. No paro ni un segon enfilo l’últim tram vorejant la via del cremallera i ja veig la gent aferrats a la barana de la estació del cremallera, m’emociono, i enfilo les escales del costat del cremallera i posteriorment les escales que porten a la plaça de la catifa vermella i aturo el crono en 15h16’03’’. Tot seguit veig a la llebre que a volgut arribar al final com fos i veure l’arribada a meta i veure tot l’ambient.
Agafo una mica de menjar i Coca-Cola, i decideixo no seure i anar per feina. Veure “La Moreneta”, veure la placa de R.Coll de l’apadrinament d’un dels tubs de l’orgue de Montserrat. I tot seguit anar cap al cotxe a canviar-me de roba, descansar i marxar cap a casa a dormir.
En resum, segona Matagalls-Montserrat al sac, i us dic una cosa, la 1a no s’oblida, és la millor i la més dura perquè tot el que es té al davant és desconegut. Però el millor de tot per mi en aquesta segona Matagalls-Montserrat ha estat el moment que es fa de dia i arribar a Montserrat, quan es fa de dia després de caminar 15 hores i quan s’acaba la pujada a Montserrat és especialment emocionant. És brutal aconseguir un repte així per segon cop.
Dedico aquesta crònica i la meva segona Mm’12 a tots els meus familiars directes, aquells que aquest any m’han acompanyat en aquesta prova, i als amics que m’han acompanyat anímicament des de la distància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada