Com t’ho vas fer per sobre viure de nen…?

Si vas ser nen en els 70,80 o principis dels 90. Com vas aconseguir sobreviure?

De nens anàvem en cotxes que no tenien cinturons de seguretat, ni cadiretes. Podíem anar al terra de la part del darrere d’una furgoneta, era un passeig especial i encara ho recordem…sempre recordant aquesta típica frase del que conduïa que deia vigileu que si ens trobem la policia us heu d’ajupir tots, que no us vegin, ja que el vehicle en el que anàvem no tenia ni sallents.

Els nostres bressols estaven pintats amb brillants colors a base de plom! Plom igual que les antigues xarxes o canyàries internes de l’aigua de moltes de les vivendes dels nostres pares.

No teníem tapes de proteccions de nens en els endolls, ni portes.

Quan muntàvem amb bicicleta no utilitzàvem casc, genolleres, ni colzeres. I era millor quan converties la teva bici amb moto (sense motor, tret de la força humana) amb un pal o cartró a la roda del darrere, on ens encantava sentir la fresa similar a la de una moto.

Bevíem aigua de la mànega del jardí, o directament de la aixeta de pas, o fins i tot i durant molts anys de la font del Rector de Sant Cebrià, que diuen que té nitrats i que té de tot per no ser apte pel consum humà, però si que es pot dir que la trobàvem bona i fresca, i que ens treia la set.

Estàvem hores i hores construint carretons de caixes i tubs, i els que tenien la fortuna de tenir bici, les enginyaven per a remolcar-nos encara que a la primera cantonada ens adonguéssim que no teníem frens. I que després de diversos cops varem aprendre a resoldre el problema. Sí!, nosaltres xocàvem amb arbustos o quèiem al terra, però no xocàvem amb cotxes.

I sortiem a jugar amb l’única condició de tornar abans del vespre... tot i que a vegades el vespre es feia llarg.

No teníem mòbils... Així que ningú podia localitzar-nos!!! Era impensable!!!

Ens tallàvem, ens trencàvem un os, perdíem una dent, però mai va haver una demanda per aquests accidents... Ningú tenia la culpa, només nosaltres mateixos, que aleshores quedàvem escarmentats per la mala experiència.

Menjàvem bollycaos, magdalenes, pa i poskitos, preníem begudes amb sucre i mai teníem excés de pes perquè sempre estàvem fora jugant o corrent. El fet de ser fora jugant era símptoma de que els que sortíem a jugar molt al carrer no érem gaire bons estudiants, però vaja hem arribat fins on hem arribat. Alguns estudiants no eren tan brillants com altres i quan suspenien un any simplement ho repetien. Ningú anava al psicòleg, al psicopedagog, ningú tenia depressió, simplement repetia i tenia una segona oportunitat, i això que no disposàvem ni d’Internet ni d’ordinadors.

Fèiem jocs amb xapes, pinyes, jugàvem al mocador, policies i lladres, a cuita i amagar, al “botijo” moltes tardes de cap de setmana al camp de futbol de terra de Sant Cebrià, tot s’ha de dir que jo sempre feia els millors gols de xilena i de “picadeta” (vaig tenir un bon mestre Romario).

¿Ets d’aquesta generació?

Si ho ets, amb aquest text et regalo una segona reflexió, i pot ser tot se’t oblidi una estona de la teva estressant vida, i tornis per un segon a ser com eres abans.

Segur que érem feliços!!!