HAT TRICK DE Mm

Avui fa 21 dies de la meva tercera Matagalls-Montserrat 2013.

Aquest any 2013 serià diferent, primer per què sabia de gent que la feia per primer cop, i que me’ls trobaria pel camí, i els miraria de saludar a tots durant la travessa. També passava a ser una Matagalls-Montserrat diferent per què em proposava arriscar una mica i provar de fer trotes durant bona part de la travessa, (córrer suaument). I així millorar en gran mesura els resultats obtinguts d’anteriors edicions, ja que tot els reportatges televisius ja ho diuen que la Mm’13 és una prova que no es competeix, un només competeix contra si mateix, amb el repte d’acabar la prova amb menys de 24 hores. Jo em repto a mi mateix tot provant de millorar els temps any rere any.

Aquest any ha estat un any on la preparació de la Mm’13 ha estat notable, i no ha estat intensiva, però si que ha sigut breu i dura. I dec un agraïment a l’Enric Daví, un esportista excel·lent, una persona amb la qual es pot entrenar a la perfecció per preparar qualsevol tipus de reptes esportius. Tot i que sempre m’aconsellava de beure líquid habitualment i jo no li feia cas, tot i que tenia raó, jo feia el camell del desert, i jo soc de beure quan tinc set nomes.

Entrenar tot fent:

-          El Pedraforca un dia després d’haver fet més de 35 kms corrents pel Montnegre.

-          Anar per Argentona tot fent la ruta de les fonts, pujar al castell de Burriac, i anar fins a indrets insospitats d’Orrius, on vaig gaudir d’una imatge espectacular amb una vista panoràmica de Montserrat i Matagalls... no hi havia paraules.

-          I pujar al Puigmal a un ritme alt.

Varen ser els entrenaments compartits amb l’Enric.

I la resta d’entrenaments fets pel Montnegre tot transitant de Calella a Vallgorguina, tot corrent suaument. Aquest any no vaig tindre molèsties, ni lesions, tot havia anat perfecte per afrontar la Mm’13 arriscant.

Aquest any puc dir que he ajudat a tercers al procés de preparació d’una Matagalls-Montserrat ja que poder assessorar o guiar a gent nova que s’apunta al gran repte de la Mm’13, m ’agrada’t molt.

Ja arriba el gran dia i em toca matinar per anar a estudiar. Arribo a les 14h. A casa dino un molt bon plat de pasta, i em poso a fer una migdiada. A les 15:30 em llevo m’ho preparar-ho tot i a les 16h. Surto camí a Collfornic. Un vol arribo a Collfornic em trobo amb la diferència de les altres edicions en aquest em trobo cares conegudes, Xavier Caterineu, Cristina Santos i Natalie Hern.

No sé per què, però aquest any no estic nerviós, però tinc unes ganes immenses de pixar però me les aguanto.

Vaig veient com surten la gent davant meu, i arriba la gran hora les 17:35, surto el primer del meu grup i agafo la tassa blanca per utilitzar als avituallaments.

Trotant-trotant pel pla de la calma em sento perfecte, trobo gent coneguda de Sant Cebrià (Jordi Muñoz dels Jabali Bikers) i novament la gent que he saludat a la sortida. Arribo al primer control i decideixo parar a pixar i posar-me les tires infrapatelars, ja que ara ve molta baixada i em calen amortiguadors per no patir possibles lesions.

Arribo a Aiguafreda i veig a un altre vell conegut, l’Alex Garcia. Enfilo l’ascens del pla de la garga amb bon ritme tot caminant, arribo al 2 control tot desitjant arribar al pròxim abans que es faci de nit, impossible, es fa de nit i tinc que muntar-me els frontals, un al cap i l’altre a la cintura amb un velcro. Un velcro que durarà el temps d’explicar-ho, i m’obliga a posar-me el frontal lligat amb el mocador casteller que porto al braç dret, i portar-lo a la mà tota la estona. Arribo al control 3 a la casa de la Rovireta on i trobo a faltar una mica d’aigua en càntirs que hi havia en anteriors edicions.

Arribo al avituallament nº2 bec una mica, menjo galetes i fruita. I allà no m’estic de felicitar a un equip de suport que porten una pancarta que posa “No caminareu mai sols”, certa dita de la Mm, perquè en cap moment vas sol.

Enfilo l’ascens cap al coll de Matafaluga enmig de crits d’ànims de membres d’un equip de suport d’algun corredor de la Mm’13, això omple molt quan un no sap en que pensar després de més de 4 hores de travessa. Un vol arribo al coll de Matafaluga i passo el control enfilo l’últim tram a bon ritme per després desfilar per la llarga baixada cap a Sant Llorenç Savall, tot trotant se’m fa curta en comparació a anteriors edicions on la feia caminant xino-xano. Aquest descens corrents va tenir la seva compensació, una ovació d’aplaudiments i ànims al arribar a Sant Llorenç que són com un tercer pulmó i un parell de cames noves. Al avituallament de Sant Llorenç aprofito per veure Coca-Cola, canviar-me els mitjons i el jersei. I no perdre gaire temps, desfilo camí a baix cap a les Arenes, amb l’anècdota que trobo uns nois amb uns compressors estelada, i... resulta que em coneixen i són de Sant Pol, son amics d’en Litus, en Marti Lazaro, Sergi Ramirez i l’Edu. Anem plegats fins a les Arenes allà opto per deixar-los ja que van amb una marxa menys degut que un d’ells esta tocat.

Segueixo tot enfilant el camí cap a la Urbanització de Cavall Bernat i l’avituallament dels Donuts, allà em torno a trobar amb els de Sant Pol que han pujat una marxa anant cada un d’ells al seu ritme, i tot observant que van amb equip de suport.

Tot baixant pels carrers de la urbanització ens reagrupem els 4 menys el que va tocat per una lesió. I enfilem el maleït coll del queixal, que tot xerrant i menjant una mica se’m fa curt i el fem a bon ritme. Un vol som dalt en Martí que se sent fresc decideix pujar una marxa més al ritme del grup, i tots tirem a empentes i rodolons baixant pels corriols que ens porten a l’avituallament de Vacarisses. Allà truco  i desperto (són les 5 del matí) al meu equip de suport de final de Mm’13, perquè em vinguin a buscar a Montserrat.

Continuem tot caminant fins a la estació de Vacarisses, a mi les forces em fallen i no em deixen córrer. I allà els deixo que marxin tot corrents. Tot seguit em paro un moment a fer modificacions en el meu sistema de funcionament de frontal, tot aprofitant que hi ha llum dels carrers, i opto per treure’m el frontal de la ma i deixar de portar el mocador casteller que fa més de 12 hores que el porto al canell, agafo un frontal de recanvi que tinc a la motxilla, ja ho diu la dita “Oli en un llum” aquest canvi em refresca en tots els sentits, recupero les forces i enfilo el camí cap a Montserrat, amb una motivació extra i amb moltes ganes, a molt bon ritme i amb els pals de reserva per aquest moment. A les escales del tub de l’aigua m’enfonso una mica perquè estic esgotat, encara és de nit i sembla ser que acomplire un dels propòsits que m’havia fet per aquesta Mm’13 “arribar de nit”. Tot enfilant les escales al costat del telefèric i el cremallera de Monistrol-Montserrat és inevitable aquesta llagrimeta única abans d’assolir definitivament aquest extraordinari repte, amb superació pròpia i sense equip de suport ha estat tot un mèrit. Ni jo mateix m’ho crec, però ho he fet amb 13 hores 40 minuts.

Menjo una mica, bec Coca-Cola, i decideixo fer el meu ritual de l’any passat, anar a veure “La Moreneta”. Posar el meu ciri i marxar cap al cotxe a provar de descansar mentre el meu equip de suport espera que obrin les botigues per comprar una mica de menjar tipic de Montserrat com la coca, el mató, llemes i Rocs.

És  brutal assolir altre cop un repte així per tercer vegada, i amb aquest ritme.

Dedico aquesta crònica i la meva tercera Mm’13 a tots els meus familiars directes o indirectes, a aquells que aquest any m’han ajudat en aquesta prova ja sigui directa o indirectament, (Cristina S., Natalie Hern, Marti Lázaro, i especialment a l’Enric Davi).